AQUESTA ASSOCIACIÓ I AQUEST BLOG NO SÓN OPERATIUS

BENVOLGUTS I BENVOLGUDES


per motius de causa major, aquest blog, així com l'activitat d'aquesta associació resten en suspens fins a la nova assamblea

El Secretari, a 26 DE FEBRER DE 2012

dimecres, 11 de febrer de 2009

Els boscos de Catalunya s’assequen? Evidències recents

El registre de la ciutat de Barcelona, iniciat l’any 1786 pel Dr. Francesc Salvà i Campillo, permet analitzar les precipitacions amb una perspectiva històrica.
L’episodi de sequera viscut a Catalunya entre el 2007 i el 2008 resulta ser del mateix ordre de magnitud que els 37 episodis experimentats des del 1787 d’acord amb aquests registres.
Per tant, no podem afirmar que sigui atribuïble al canvi climàtic encara que tot indica que actualment es donen les condicions per què els episodis extrems, tant de sequera com de pluges torrencials, esdevinguin més freqüents.
Resulta prou conegut que l’increment de CO2 atmosfèric és la causa de l’augment de temperatures que experimenta el nostre planeta. Òbviament aquest augment de temperatures està modificant els patrons de circulació atmosfèrica i provocant canvis en el clima del planeta. El vapor d’aigua respon a aquests canvis del clima. És una de les principals variables que pot tenir conseqüències imprevisibles sobre els ecosistemes. Segons el quart informe de l’IPCC (2007) s’observen tendències que demostren que es produeix un increment de vapor d’aigua tant a la superfície com a la troposfera. Aquest augment segueix de prop la coneguda relació de Clausius- Clapeyron segons la qual la capacitat de l’atmosfera per acumular aigua incrementa un 7 per cent per cada °C d’augment de la temperatura. Totes les observacions indiquen que la quantitat de vapor d’aigua troposfèric i a la superfície està augmentant d’acord amb la relació de Clausius-Clapeyron.
El més interessant de notar és que, al mateix temps, les observacions demostren que la humitat relativa no ha variat al planeta en el període 1973-2003. Les simulacions amb models climàtics tant de circulació general (GCM) com d’abast regional (RCM) del clima passat, present i futur sempre donen com a resultat una humitat relativa bàsicament invariable. Les conseqüències d’aquest fet son interessants perquè es tradueixen en que, quan les condicions per ploure són favorables, hi ha a l’atmosfera una quantitat molt més gran d’aigua acumulada, la qual cosa origina pluges més intenses i aquestes pluges més intenses, quan parlem de la vegetació, paradoxalment poden contribuir a un estat de sequera fisiològica.
Efectivament, quan parlem de sequera pensem automàticament en la sequera física que podríem definir con la manca o escassetat d’aigua en un entorn determinat. Ara bé un entorn pot esdevenir fisiològicament sec per manca d’aigua, però també, sense variar la precipitació anual per causes tan diverses com per què l’augment de la temperatura incrementi la demanda evaporativa de l’atmosfera, per què el poc gruix del sòl o d’altres característiques físiques, no permetin emmagatzemar aigua, per què la pluja caigui en períodes desfavorables de l’any (p.e. a la tardor o a l’ hivern quan les plantes no són actives) o per què caigui concentrada en episodis de precipitació torrencial que s’escola i no pot ser aprofitada per les plantes.
Tots aquests components estan interactuant sobre els ecosistemes provocant una severa sequera fisiològica que va molt més enllà de la simple disminució de la precipitació.
A més, les comunitats vegetals són grans consumidors d’aigua. Amb una eficiència en l’ús de l’aigua al voltant de 5 mmols de C/mol d’aigua les plantes transpiren entre 300 i 500 g d’aigua per cada gram de carboni fixat i, en condicions mediterrànies, amb una precipitació molt per sota de la evapotranspiració potencial això significa una gran capacitat per utilitzar bona part de l’aigua de pluja. En el cas particular de l’alzinar de les Muntanyes de Prades, Bellot i altres col·legues hanposat de manifest que, dels 560 mm de pluja anual, retornen a l’atmosfera per evapotranspiració un total de 504 mm el que representa el 90 per cent de l’aigua precipitada. Ara bé, aquesta no és una peculiaritat exclusiva dels boscos mediterranis. Recentment, Jackson et al. (2005) han posat de manifest, en un conjunt de 600 plantacions i boscos, que varen fer decréixer el cabal en 227 mm anuals globalment (52 %) i un 13 % de les rieres es varen assecar totalment durant un període d’almenys un any.
Els arbres utilitzen les reserves de carbohidrats per sobreviure als períodes de sequera més o menys perllongats. L’alzinar de Prades, al qual hem fet referència, arriba a consumir 10 tm/ha en un any sec, cosa que representa més del 30 per cent de la reserva total. És evident que durant els períodes de sequera la foto-síntesis es veu limitada i, per tant, els arbres han d’utilitzar les reserves de carbohidrats per tal de compensar la respiració que suposa el manteniment dels seus teixits vius. L’exhauriment d’aquestes reserves és la causa principal desencadenant dels efectes visibles de la secada d’alguns boscos que estem observant al nostre país.
Els models fisiològics de creixement dels boscos, combinats amb experiments de camp, ens permeten explorar les possibles conseqüències dels canvis de clima i analitzar fins a quin punt aquests episodis de sequera observats recentment resulten episodis conjunturals més o menys passatgers, o són efectes més estructurals que estan canviant, lenta però inexorablement, el
nostre paisatge forestal i amb els quals hem d’aprendre a conviure. La fisiologia del bosc es veu afectada per les actuals condicions de concentració de CO2, temperatura i precipitació.
En la lliçó inaugural es varen presentar resultats recents dels efectes de l’avançament de la primavera, un fet observat a tota Europa, però més intensament als països del sud d’Europa, així com dels possibles canvis en els patrons de precipitació ja que, segons alguns models i observacions empíriques podria produir-se un increment de les pluges a la tardor en detriment de les pluges de primavera.
L’anàlisi de la resposta fisiològica indica que la producció neta de l’ecosistema disminueix
dràsticament cap a la segona meitat d’aquest segle. La reserva hídrica al sòl anirà disminuint
progressivament i particularment al sud d’Europa. GOTILWA+ prediu una disminució del 25 per cent d’aigua disponible al sòls forestals de Catalunya l’any 2040. En modificar-se el patró anual de precipitació, el bosc té tendència a evapotranspirar menys aigua: la pluja caiguda als mesos de
tardor és menys utilitzable per la vegetació, cosa que es tradueix en un lleuger augment de la reserva d’aigua al sòl atès que els arbres utilitzen menys aigua. Com a conseqüència, malgrat que la precipitació anual sigui la mateixa, el cabal a rieres i rierols pot ser més elevat al concentrar-se la precipitació en els mesos de tardor i ser menys utilitzada per la vegetació. No obstant, com disminueix la utilització d’aigua per part de la vegetació, les reserves de carbohidrats es veuen severament afectades, cosa que pot resultar crítica per la supervivència dels arbres. Els models posen de manifest unareducció progressiva de l’índex foliar al qual contribueix a més a més un augment de la taxa de renovació, una caiguda accelerada en els perennifolis com a conseqüència de les temperatures més elevades. La combinació d’aquests fets actuant conjuntament pot
provocar episodis de mortalitat severa associada als anys més secs.
Els models fisiològics, combinats amb experiments de camp, fan preveure que aquestes modificacions seran profundes i que, en les condicions menys favorables de reserva hídrica, la supervivència del bosc es pot veure greument compromesa. 
CARLES GRACIA
Departament d’ Ecologia, UB